Mai Més de Susana Hernández

Sortir, o millor escapar, de la marginalitat no és un desig sinó una necessitat. Viure en un mal barri, estigmatitza. Ho diu el vell aixecant al bastó contra els periodistes: “només veniu quan hi ha escàndol...” i és que fora de la noticia llaminera i morbosa captadora d’audiència, el barri no importa a ningú i a vegades ni tant sols els qui hi viuen.

A la Mina, al Besós, hi ha moguda de pisos de narcotràfic davant una batuda policial i cal moure els caus a nous llocs. Aquesta moguda afecta de retruc la vida de molta gent com la Rosa, el Biel, la Laila, la Hanifa, l’Anwar, la Jeny, el Musta... que intenten mal sobreviure com plantes en un femer.

Mai més és el crit d'un d'ells però que podria ser-ho de qualsevol.

Algunes plantes delicades i de colors vius aspiren a captivar l’atenció de la cara més agraïda i compensatòria de la vida; altres es cargolen sobre si mateixes oferint una imatge esquerpa a la defensiva, com cactus a punt de punxar si algú s’apropa massa.

Europeus, africans, asiàtics... autòctons, marroquins, pakistanesos... en els barris marginals totes les nacionalitats passen la mateixa gana però estructurats com països en miniatura estableixen les seves fronteres i decideixen les relacions amb les altres comunitats i no dubten a lluitar a sang per defensar el, poc, que tenen.

La Susana Hernández relata un episodi que forma part del dia a dia de determinats habitats que els tenim a tocar i en canvi semblen molt llunyans. Habitats d’aquells que només surten a les noticies si hi ha sang, com diu el vell del bastó.

Amb aquesta novel·la negra de barri, novel·la negra social, demostra que el que representa el gènere negre de retrat, exposició i reivindicació el tenim a tocar i no cal un argument ple d’escarafalls per mostrar que la violència no és potestat de psicòpates i que perfectament pot ser filla de les circumstàncies.

“No som com ells” diu en un moment la Laila, però no hi ha volta enrere doncs a vegades la força de l’aigua t’arrossega encara que no vulguis i creguis que amb tu no podrà.

La lectura de Mai Més es de les que fa regirar en la cadira, és incomoda, desestabilitzadora, colpidora, inquietant.

D’aquelles que t’evidencien que, en tota població més o menys gran, hi ha un barri marginal i que en ell, a diari, es planten les mateixes frustracions i il·lusions i que es recol·lecta el malviure com constant quotidiana.

És el que és el que provoca que les coses siguin com son; a vegades no es pot escollir entre el bo y el dolent, sinó entre el dolent i el pitjor. Si han tingut un mal dia a la feina, a l’escola o rodalies ha tornat a petar i pensen que tenen mala sort, llegeixin aquesta novel·la i els canviarà la perspectiva.

Les obres de Susana Hernández sempre van acompanyades d’un mirall per tal d’anar aixecant el cap durant la lectura i poder veure’ns i fer-nos reflexionar.