Via morta d’Assumpta Montellà

Hi ha persones quina vida és anar per un rail de tren, paral·lel a l’altre però que mai arribaran a ajuntar-se. La via d’un tren et pot portar tan lluny com per no recordar d’on vens però si tries una via morta, el final pot arribar quan menys t’ho esperis i quan menys ho desitgis.

Portbou és una localitat que terra a dins te límits en forma de vies de trens internacionals i a l’altre costat una cala, que s’obre el mar fins la ratlla, oportunitat de contrabandistes.

Portbou és un lloc de pas i poca és la gent que s’incorpora al municipi. Portbou és un nus ferroviari amb túnels; alguns amb sortida i d’altres de via morta.

La Carol Cabot hi acaba d’arribar mentre espera que la seva relació amorosa torni a trobar via, però no sap quan temps li farà falta. Enseguida l’atrapa l’atmosfera que li ofereix l’estació, els carrers, el blau del mar i l’hotel Le Rayon Vert que semblen viure en una època passada i conten històries de tota mena però gairebé totes sense final feliç.

Perquè son histories de veres i per tots es sabut que només la ficció regala somriures sense demanar res a canvi.

La Carol viurà una historia de les que marquen per tota la vida en aquesta localitat ventada per tramuntanes recurrents que tal com se’n duen els núvols en porten de nous.

Una tramuntana que se’n du cabòries però que no és capaç d’endur-se la sang vessada arrapada al terra. Que se’n du paraules a mig dir i mig escoltar i desdibuixa perfils però que no pot fer oblidar el que ha passat tot i que eixugui les llàgrimes a poc d’aflorat pel ribet de l’ull.

Via morta és una novel·la negra molt mediterrània, una novel·la d’amors i desamors; d’amistats més enllà de la paraula; d’esperança i desesperança; de venjança i de traïció; de sang i dol; de tristors i de cap alegria. Via morta és el final d’un trajecte.

Assumpta Montellà l’ha escrit a dues veus; en primera persona per saber en tot moment el que sent i viu la protagonista i l’altre per entendre el context del que ha passat, el que està passant i el que és probable que passi.

L’autora dibuixa siluetes d’història i les emplena amb colors de ficció, fent del plaer de la lectura un moment de temps aturat.

La trama va colpint de forma imperceptible però insistent fins que no hi ha marxa enrere. I ve a confirmar, com en una andana, que es poden veure trens passar o agafar-ne un. Mai sabrem si la decisió presa és l’encertada perquè totes ho son i cap ho és.

Llegiu-la, la gaudireu i patireu per igual, doncs és el que ha d'aconseguir una bona novel·la negra.