martes, 6 de noviembre de 2018

No diguis res de Raquel Gámez Serrano


Esta reseña solo está en catalán habida cuenta que la novela no tiene edición en castellano

Quan la foscor s'apodera
de la ment,
els ulls no hi veuen.
No diguis res ens ofereix una historia amb un començament molt comú en la societat actual, sigui per estrès o per abús de substancies que no alimenten o per negligent automedicació, o efectes de la contaminació, del canvi climàtic o per progressiva i inexorable degeneració cel·lular cada cop són més les parelles que no poden concebre com s’ha fet tota la vida i han de recórrer a tècniques de fecundació assistida o a l’adopció.

Així ens trobem al Jan i l’Edit que entusiasmats amb la idea de ser pares, s’allunyen del soroll, les presses i la contaminació, aquest pack que ofereix gratuïtament la ciutat a tothom que hi resideix i se’n van a viure prop de la natura on fer realitat el seu somni més preuat.

Però fins i tot en les histories disney: cel blau, núvols blancs, xiuxiueig d’ocells i camps estampats de flors de colors, hi ha núvols de tempesta.

Pors, incerteses, enveges, rancúnies, odis, ràbia, son les males herbes que espontàniament es reprodueixen en el més preciós jardí i si es combinen amb solitud i vulnerabilitat poden causar estralls en la ment més assenyada.

La maldat no s’apodera de la voluntat de forma instantània, sinó que ho fa poc a poc com entra el fred en un cos, de primeres no t’adones però quan es manifesta ja es ben be al moll de l’os. La maldat fa el mateix i cal actuar de forma radical abans no sigui tard. Hi ha escaladors que ho saben prou: haver d’amputar una part per salvar el tot. Sacrifici necessari de la part mòrbida per assegurar la supervivència de la resta.

Raquel Gámez Serrano
Raquel Gámez Serrano aprofundeix en la part més íntima i psicològica dels seus personatges i dels seus comportaments per interpretar les seves necessitats insatisfetes.

Els personatges femenins de la novel·la son els més forts malgrat les seves febleses. Els masculins son una representació del prototip insegur, hedonista i masclista que tant abunda.

La Raquel ens mostra com les persones som un conjunt ordenat de cèl·lules, òrgans i reaccions químiques però també som un conjunt, gairebé sempre desordenat, de sentiments, sensacions i emocions que condicionen les relacions i l’equilibri vivencial amb l’entorn i amb els altres, siguin família o veïnat, sigui per feina o per plaer.

I aquest intangible es projecta a l’exterior en forma d’actes, de fets, de paraules i de reaccions. S’amaguen veritats, es disfressen mentides, es confon imaginari per real. D’això va aquesta novel·la: de com no s’acaba mai de conèixer fins on pot arribar ningú i es que l'autora porta els personatges al límit per veure que son capaços de fer.

I de passada arrossega al lector pel mateix camí traient-lo de la zona de confort amb una crítica al concepte tradicional de família i una reflexió sobre que pesa més al formar-ne una: la genètica? l’amor? el sacrifici? el cognom?...

La lectura passa per diferents estadis, del a veure cap on va es passa a veure on anem per continuar a veure on em porta.

Thriller noir inquietant, amb personatges funcionals que pesen més que la pròpia narració, que no podeu deixar escapar. Es dels que et posen davant del mirall per saber que hauries fet tu de trobar-te al seu lloc. Quan ho hagis decidit... xxxt! no diguis res, No ho diguis a ningú.

0 comentarios:

Publicar un comentario