El somriure dels guepards de Sebastià Bennasar

Hi ha famílies que es barallen sovint i d’altres que esperen a Nadal per fer-ho. N’hi ha d’altres, però, que conviuen amb tanta unitat que semblen una sola persona. Entre aquestes hi ha les famílies que son més que una família; i és que ja deien al Padrino que l’honor, la família i els negocis ha d’estar pel damunt de tot.

Així hi ha famílies de sang, en les que els membres estan units per llaços consanguinis i també, literalment, per la sang. La sang que vessen, sense cap mena de recança, d’aquells que s’atreveixen a fer mal algú dels seus.

I aquestes famílies que barregen sang i bitllets, aquests clans tancats, viuen de negocis que son verdaderes organitzacions criminals. On la unió fa la força i si en toques a un ja has llepat.

Famílies que van iniciar-se en els negocis il·legals fins que tant caler negre havia d’aflorar i desprès del pertinent blanqueig de capitals van veure que els negocis legals eren tant o més lucratius que els altres i menys perillosos. I així sense tallar la font de finançament original unten per aquí i per allà per aconseguir una pàtina de blanqueig social, tal com fan amb els quartos, que els allunyi del punt de mira de la policia com d’algú massa ambiciós com per fer-los caure.

La novel·la va de la Família Neige (així amb F majúscula, Familia, doncs estem davant d’un poder fàctic amb tentacles infinits). Controlen i respecten i a canvi de la seva comissió deixen que tothom visqui més o menys bé, mengen i deixen menjar. En el mon de l’hampa catalana tothom els coneix i saben el pa que s’hi dona. Per això sobta que un sicari, un pringat que no te, encara, on caure mort, hagi acceptat pelar un dels capos de la família Neige.

Aquesta mort es tota una declaració d’intencions: anem per vosaltres, per ocupar el vostre lloc, per quedar-nos els vostres negocis i per ser els nous amos. Una declaració de guerra que només pot acabar d’una manera: o quedant dempeus o sortint amb els peus per davant.

En Sebastià Bennasar ens regala una simfonia per metralleta, pistola i mall en do major, com la majoria de misses. El do major permet que escoltem els tres instruments en la seva tonalitat original i que ens produeixi calfreds només de llegir-ho.

En poques paraules t'ha construït un caràcter, amb dos caràcters ja ha muntat una escena més o menys sagnant, i aplegant-ne uns quants més desenvolupa una complexa trama criminal.

Una trama esplèndida en documentació sobre el funcionament dels negocis tèrbols: importació, emmagatzemant, distribució i venda de tot allò que doni calers. Un relat colpidor del que passa cada dia davant dels nostres nassos, al carrer, i no ens assabentem. Narrat en un ritme ràpid sense accelerades que permet admirar el paisatge però no baixar en marxa. Aquesta lectura no s'abandona fins el final.

Una magnífica historia de ambició i poder, d’honor i d’ètica entre delinqüents, assassins i sicaris, que passa només en una setmana i on corre la sang a dojo.

No us la perdeu i no us sorprengui empatitzar amb malfactors que no voldríeu veure ni al cine, en Tià te l’habilitat de fer-nos posicionar en un o altre bàndol el que suposa o caure al foc o a les brases.

Del mateix autor hi ha la ressenya d’una novel·la negra primerenca: Mateu el President