Sota el fang de Joan Roca Navarro

Hi ha novel·les on la inquietud es transmesa més per les imatges mentals que son capaces de produir que per les descripcions en si. Son les que aprofundeixen en les ments dels personatges per extreure’n records de vivències que han quedat bloquejats per voluntat inconscient.

Son novel·les de noir psicològic. Els llocs dels escenaris dibuixen pors impossibles i els personatges son la seva encarnació catàrtica.

Al delta de l’Ebre hi ha maresmes que amaguen laberints en els que es molt fàcil entrar però gairebé impossible de sortir. Les petjades no son només la marca d’un avanç sinó un agafador per aferrar-se a la vida garantint el retorn.

Perdre el seu rastre és més que perdre el nord o el senderi, es perdre-ho tot.

En aquesta zona, fa força anys, al 1970, van desaparèixer tres infants: dues nenes i un nen. En poc espai de temps. Mai més se’n va saber res. Ara, s’ha trobat un braç, d’adult, d’algú que va tenir implicació en la historia.

I aquesta troballa reobre el cas mai tancat que les maresmes van engolir i silenciar. El Diari de Tortosa envia a August Lehmann a cobrir la noticia. A August no li fa cap gracia doncs es tornar al lloc on va començar tot, ja que ell és un dels damnificats de les desaparicions.

Joan Roca Navarro fa ballar els temps narratius i hi introdueix un ventall de personatges, cada qual amb les seves dèries, i els fa ballar al so de lo sobrenatural.

Agafa una historia de novel·la negra i la retorça per esgarrapar-li l’essència i presentar-la sota la mirada de qui coneix el Delta i sap que es molt més que un lloc per viure o fer-hi turisme. Sap que és un lloc a témer.

Sota el fang és una novel·la negra que fa por: qui es capça d’enfonsar la ma en un fangar sense saber que o, pitjor, qui, pot haver-hi sota?

El fang amaga objectes i essers capaços de viure-hi; i també amaga il·lusions, esperances, odis, rancúnies mentre acarona la solitud de qui no se sent volgut.

La parla autòctona del Delta es combina amb el català acadèmic i amb el sanglotar dels Balcans. Tot hi te cabuda enmig el canyissar i les aigües pantanoses.

Una novel·la negra bruta de fang, llegiu-la i temeu-la.

Olor de difunt de Ludmilla Lacueva Canut

L’ambició ben entesa es palanca de millora i de canvi personal i social; mal entesa es arma de destrucció 360º, amb un diàmetre d’abast directament proporcional al de l’objectiu a aconseguir, quan més gran aquest, més ample l’altre.

I tothom que es trobi dins del cercle no està aixoplugat sinó al contrari, totalment exposat a les circumstàncies i a les conseqüències.

L’ambició es culpable de guerres entre països i entre famílies i entre persones. A qui el pica el cuc de l’ambició ja no te cura, i és que de diners i poder mai se’n te prou.

A Andorra, s’han trobat dos morts. Un conegut empresari del sector immobiliari i la seva ma dreta al negoci. Una parella que s’havia enllitat i a la que els llençols rebregats els han acabat servint de mortalla. Trets al cap i el cossos marcats a foc, com bestiar.

Una marca feta per un estri que acaba de viatjar en el temps i és que ja va ser emprada per un altre crim fa 70 anys i que al Climent, exbatlle i perdiguer sense llicència però tafaner com el que més, li porta records d’uns fets que suposava sepultats pels anys.

El comissari Cerni Llop porta la investigació que està empantanada ja que no li acaba de trobar la volta i li caldrà sort a més de paciència per desentrellar el cas.

Olor de difunt es una novel·la negra costumista construïda amb enginy i gran sentit del ritme. Amb força personatges, els del passat i els del present, que van entrant i sortint d’escena guiats amb destresa per l’autora que els hi va donant veu a fi d’anar avançant la trama.

Ludmilla Lacueva Canut escriu descrivint personatges i situacions i per tan pot dedicar els seus paràgrafs al relat i als diàlegs, el que fa que la seva obra sigui intel·ligent i agradable de llegir.

Domina l’art de l’equilibri temporal doncs no hi fa res que salti constantment del present a un passat recent i a un passat llunyà, ja que en cap moment es perd el fil de la narració sinó que les tres trames enganxen per igual i l’atenció no es dispersa. Una habilitat que no està a l’abast de qualsevol.

La lectura permet fer un viatget a Andorra; no a la de turisme d’esquí o la de turisme de botigues, sinó a la rural, la dels autòctons i les seves ancestrals normes de convivència, i paga la pena.

Eres Sangre de mi Sangre de Ruth Lillegraven

A Clara Lofthus la vida le acaba de dar un vuelco al ser nombrada ministra de justicia de Noruega. De hecho, otro vuelco más, después de quedarse viuda hace relativamente poco en un escalofriante y desafortunado incidente. Pero lo peor, y que ni sabe ni se imagina, es que está a punto de sufrir otro. El tercero y tal vez el peor de todos.

La sangre contiene nutrientes, microorganismos, oxígeno y otras substancias esenciales para la vida. Y contiene soldados dispuestos a defenderla de agresiones; soldados en forma de glóbulos blancos cargados de ADN. Y con él, van implícitos rasgos de carácter y comportamiento.

Cuando alguien es sangre de otra persona significa que comparte esos rasgos, esa manera de comportarse y de reaccionar. Son rasgos genéticos y ahí están, para aparecer, tal vez, cuando nadie lo desea o espera. Para lo bueno y para lo malo.

Clara Lofthus va a llegar a casa, después de sus importantes reuniones, importantes decisiones, importantes informes, para descubrir que lo realmente importante que tiene en su vida, sus hijos, han sido secuestrados.

¿Cómo se organizan las prioridades a partir de ese momento? ¿El país primero, el puesto por el que tanto se ha luchado o la familia, los hijos por los que tanto se ha sufrido?

Ruth Lillegraven revela de que está hecha Clara Lofthus; cual es el material que la sustenta y cuales las inquietudes por las que se mueve. Nos muestra una persona que siempre ha actuado por libre, resolviendo sus problemas eligiendo el modo para ajustarlo a su manera y que ahora, ante la gravedad que supone resolver algo que no depende directamente de ella, supera dudas y miedos y afronta el desafío.

Y como soldado idealista en campo de batalla se lanza al ataque sin medir las consecuencias y desconociendo a quien se enfrenta.

La familia es sangre de tu sangre, aunque no hayas elegido formar parte, aunque odies más que ames, aunque reniegues y te rebeles es lo que hay.

Eres sangre de mi sangre es un thriller psicológico con una capacidad de disección emocional estremecedora.

Está escrito con economía de palabras, las justas y precisas para que el terror vaya calando hasta lo más hondo a medida que se van descubriendo los hechos, presentes y pasados, y se van conociendo los motivos que los determinaron. Y si con este conocimiento piensan que se han preparado para el final es que no tienen ni idea.

Els sentinelles de la llibertat d’Oriol Canals Vaquer

En l’època actual la veritat cotitza a la baixa un cop demostrat que les mentides, dites en segons quins mitjans de comunicació, es venen com a veritats i la gent les compra.

I com que gairebé tothom que ocupa un càrrec te quelcom a amagar, s’ajup el cap i es mira cap una altre banda. No sigui que per defensar aquella veritat, sobrevalorada, et col·loquin un coet al cul.

En el negoci de les noticies a premsa, radio i televisió, cada cop n’hi ha menys notícies i més propaganda. El pagament de factures a final de mes és un motiu per deixar l’ètica penjada amb la jaqueta a l’entrar i un al·licient per no pensar, no qüestionar i no queixar-se.

En Joan Vidal director de La Tribuna, el diari amb més tirada i renom del panorama actual, ha estat trobat mort al maleter d’un cotxe i torturat de manera salvatge. De portes enfora un prohom defensor de la premsa lliure, de portes endins un malparit egòlatra i narcisista.

Fa un temps va desaparèixer la Úrsula Albareda, directora adjunta del mateix diari; i el que inicialment semblava un rampell fruit d’una dèria personal ara fa sospitar que potser també hagi estat assassinada encara que no s’hagi trobat el cos.

La sergent Bruna Cros i els caporals Sira Darder i Cristian Cortada se’n cuiden de la investigació mentre intenten resoldre neguits personals dels que els policies, com a persones que també son, no estan exempts.

Oriol Canals, algú que sap el que es cou en els mitjans, identifica trepes, personatges carismàtics habituals en tota empresa inclús en la policia i en els diaris, i els fa protagonistes d’una trama tan ben documentada que vessa realitat per tots costats.

Uns protagonistes disposats a vendre’s al millor postor per mantenir o millorar la seva parcel·la de poder. Tot acaba rondant al mateix galant; tothom vol més calers, despatx més gran, un títol, un reconeixement i molta gent a qui manar.

Policies fatxendes als qui l’uniforme els puja al cap o que son capaç de tot per un ascens, directors de mitjans que es pensen intocables, polítics disposats a pagar qualsevol preu per no davallar en les properes eleccions, periodistes que es diuen ètics fins que miren el saldo del compte...

Els sentinelles de la llibertat és una novel·la negra que, com una òpera bufa, ridiculitza als càrrecs privats i públics que es creuen patums perquè son grans i ballen, però no saben que només son bufons seguint la música que altres han triat abans. I mentre tant denuncia que el periodisme entès com a dret a informar sota l’empara de la llibertat d’expressió està segrestat i te les hores comptades. 

 

 

Lo que arrastra la lluvia de Men Marías

Una vez más Men Marías deleita con su particularísimo modo de escribir para relatar una historia que, como la anterior La última paloma, ofrece una lectura a distintos niveles.

Sus novelas negras no tienen nada de convencional ni de tópicos. Se aleja de los estereotipos del género para adentrarse en el drama humano de quienes puedan ser víctimas.

¿Las personas sufren porque viven o viven para sufrir? Depende de la fe religiosa de cada cual, por lo que hay múltiples respuestas, como también intentar averiguar si la capacidad del ser humano para recibir o infringir dolor tiene escala abierta de medición o acotada.

Y aún menos saber quien siendo bondadoso obra con maldad y quien siendo malvado actúa con bondad. No, no son juegos de palabras para aparentar una mayor profundidad de pensamiento; son los retos que nos plantea la autora en esta novela.

Marina, a quien hace poco la muerte la dejó viuda y huérfila, si es que algún día la RAE homologa la palabra, la hipocresía la acaba de enviar al paro y el desahucio hipotecario a la calle. Lleva 3 días en un parque en un duermevela que se creería un sueño si no fuera porque es imposible despertar cuando no se está dormido.

Con un intento de acusación de asesinato u homicidio, que importa, sobreseída por una coartada que salvaguarda hechos pero tal vez no intenciones, sufre un asedio anónimo que aún no siente y que  agravaría aún más su situación.

“Marina implora misericordia al cielo con los ojos clavados en el infierno”.

El desespero, no obstante, como la lluvia inclemente, también descansa en algun momento y en uno de esos instantes en los que la luz toca la frente como gracia divina, a Marina se le aparece un ángel y en su generosidad encuentra una posible salida a su desequilibrio físico y emocional pero tal vez al psíquico le cueste más adaptarse.

Lo que arrastra la lluvia es una novela negra lírica. Tal vez solo con ese lenguaje de dulzura métrica se pueda interpretar una melodía tan parecida a un final de obra dramatica. Una obra existencialista, que mezcla de forma sobrecogedoramente agridulce compasión y perdón con venganza y odio, entendiéndolo todo como componentes tan necesarios en la vida humana como el oxígeno y el carbono.

Men Marías la estructura en tres partes: La Mendiga, La Intrusa y La Diosa. Incorpora paralelismos con tres lecturas: La Metamorfosis, El Extranjero y El Dr. Jekill y Mr. Hyde. Y lo relata a partir de tres voces: una en primera persona, otra epistolar y la tercera de narrador testigo.

Esta escritora sigue sorprendiendo por su personalísima forma de plantear el relato, ¿cómo, si no, le podemos aceptar que una adolescente tenga como firma en su blog una cita de Rayuela y poemas de Benedetti? Sigue gustando por su sabor agridulce, ¿cómo, si no, se puede mezclar el aroma de Chanel 5 con la expresión “el hambre le rajó el estómago” y sigue generando expectación ya que no sabemos, ni tal vez ella, hasta dónde puede llegar y que más nos puede ofrecer, si además lo redondea todo con los poemas paganos agrupados en la cantata Carmina Burana.