I tothom que es trobi dins
del cercle no està aixoplugat sinó al contrari, totalment exposat a les
circumstàncies i a les conseqüències.
L’ambició es culpable de
guerres entre països i entre famílies i entre persones. A qui el pica el cuc de
l’ambició ja no te cura, i és que de diners i poder mai se’n te prou.
A Andorra, s’han trobat
dos morts. Un conegut empresari del sector immobiliari i la seva ma dreta al
negoci. Una parella que s’havia enllitat i a la que els llençols rebregats els
han acabat servint de mortalla. Trets al cap i el cossos marcats a foc, com
bestiar.
Una marca feta per un
estri que acaba de viatjar en el temps i és que ja va ser emprada per un altre
crim fa 70 anys i que al Climent, exbatlle i perdiguer sense llicència però
tafaner com el que més, li porta records d’uns fets que suposava sepultats pels
anys.
El comissari Cerni Llop
porta la investigació que està empantanada ja que no li acaba de trobar la
volta i li caldrà sort a més de paciència per desentrellar el cas.
Olor de difunt es una novel·la negra costumista construïda amb enginy i
gran sentit del ritme. Amb força personatges, els del passat i els del present,
que van entrant i sortint d’escena guiats amb destresa per l’autora que els hi
va donant veu a fi d’anar avançant la trama.
Ludmilla Lacueva Canut escriu descrivint personatges i situacions i per tan pot dedicar els seus paràgrafs al relat i als diàlegs, el que fa que la seva obra sigui intel·ligent i agradable de llegir.
Domina l’art de
l’equilibri temporal doncs no hi fa res que salti constantment del present a un
passat recent i a un passat llunyà, ja que en cap moment es perd el fil de la
narració sinó que les tres trames enganxen per igual i l’atenció no es
dispersa. Una habilitat que no està a l’abast de qualsevol.
La lectura permet fer un
viatget a Andorra; no a la de turisme d’esquí o la de turisme de botigues, sinó
a la rural, la dels autòctons i les seves ancestrals normes de convivència, i
paga la pena.