miércoles, 5 de abril de 2023

Cloruro de sodio de Jussi Adler-Olsen

Un inicio que para nada hace presagiar la complejidad de la trama que se va a desarrollar en las siguientes páginas. Una investigación laboriosa, complicada y desconcertante. Un equipo policial, el Departamento Q, más cohesionado que nunca ante lo que se les viene encima. Un jefe, Carl Mørk, avanzando contra reloj porqué le queda poco tiempo y menos margen de maniobra. Y un montoncito de sal común, de cocina de toda la vida, que pasa desapercibido como en los sucesos a los que acompaña.

Si con esto no despierto su interés para la lectura, nada más puedo decir sin destripar el argumento.

Si son del Departamento Q, sepan que estamos ante una de sus mejores obras. Con mucho de procedimiento policial que propicia un avance lento de la trama para ir saboreando y degustando cada uno de los pasos de una investigación que para nada sigue una línea recta, dándole total verosimilitud a los hechos.

Poco también que decir de su autor, Jussi Adler-Olsen. sobradamente conocido por esta serie de novelas, la actual es la número 9, en donde desarrolla tramas de fuerte y controvertido contenido social que extrae de la actualidad para ir configurando, a través de sus obras, un mosaico de temas que invitan a la lectura y el debate.

Decir que Cloruro de sodio condimenta el panorama noir actual, podría parecer un recurso lingüístico demasiado fácil, pero esperen a leerla para comprobar como efectivamente entre tanta sosedad publicada, esta destaca notablemente.

La novela incide en lo poco que vemos por lo mucho que miramos y resalta el trabajo policial de toda la vida, que tan alejado está del que muestran las series televisivas obligadas por su ajustado tempo narrativo.

Hay puntadas sin hilo; hay pasos que no avanzan, sino que tropiezan; hay aciertos y desajustes. Como en cualquier investigación criminal de la vida real.

Si no conocen al Departamento Q ya va siendo hora que le den una oportunidad y Cloruro de sal es tan buena para ello como cualquier otro de sus títulos. Sus componentes les acompañaran toda la vida.

En este blog hay dos reseñas anteriores de esta serie de novelas por si quieren echarles un vistazo:

El mensaje que llegó en una botella

La víctima 2117


miércoles, 29 de marzo de 2023

Sota el fang de Joan Roca Navarro

Hi ha novel·les on la inquietud es transmesa més per les imatges mentals que son capaces de produir que per les descripcions en si. Son les que aprofundeixen en les ments dels personatges per extreure’n records de vivències que han quedat bloquejats per voluntat inconscient.

Son novel·les de noir psicològic. Els llocs dels escenaris dibuixen pors impossibles i els personatges son la seva encarnació catàrtica.

Al delta de l’Ebre hi ha maresmes que amaguen laberints en els que es molt fàcil entrar però gairebé impossible de sortir. Les petjades no son només la marca d’un avanç sinó un agafador per aferrar-se a la vida garantint el retorn.

Perdre el seu rastre és més que perdre el nord o el senderi, es perdre-ho tot.

En aquesta zona, fa força anys, al 1970, van desaparèixer tres infants: dues nenes i un nen. En poc espai de temps. Mai més se’n va saber res. Ara, s’ha trobat un braç, d’adult, d’algú que va tenir implicació en la historia.

I aquesta troballa reobre el cas mai tancat que les maresmes van engolir i silenciar. El Diari de Tortosa envia a August Lehmann a cobrir la noticia. A August no li fa cap gracia doncs es tornar al lloc on va començar tot, ja que ell és un dels damnificats de les desaparicions.

Joan Roca Navarro fa ballar els temps narratius i hi introdueix un ventall de personatges, cada qual amb les seves dèries, i els fa ballar al so de lo sobrenatural.

Agafa una historia de novel·la negra i la retorça per esgarrapar-li l’essència i presentar-la sota la mirada de qui coneix el Delta i sap que es molt més que un lloc per viure o fer-hi turisme. Sap que és un lloc a témer.

Sota el fang és una novel·la negra que fa por: qui es capça d’enfonsar la ma en un fangar sense saber que o, pitjor, qui, pot haver-hi sota?

El fang amaga objectes i essers capaços de viure-hi; i també amaga il·lusions, esperances, odis, rancúnies mentre acarona la solitud de qui no se sent volgut.

La parla autòctona del Delta es combina amb el català acadèmic i amb el sanglotar dels Balcans. Tot hi te cabuda enmig el canyissar i les aigües pantanoses.

Una novel·la negra bruta de fang, llegiu-la i temeu-la.

martes, 21 de marzo de 2023

Olor de difunt de Ludmilla Lacueva Canut

L’ambició ben entesa es palanca de millora i de canvi personal i social; mal entesa es arma de destrucció 360º, amb un diàmetre d’abast directament proporcional al de l’objectiu a aconseguir, quan més gran aquest, més ample l’altre.

I tothom que es trobi dins del cercle no està aixoplugat sinó al contrari, totalment exposat a les circumstàncies i a les conseqüències.

L’ambició es culpable de guerres entre països i entre famílies i entre persones. A qui el pica el cuc de l’ambició ja no te cura, i és que de diners i poder mai se’n te prou.

A Andorra, s’han trobat dos morts. Un conegut empresari del sector immobiliari i la seva ma dreta al negoci. Una parella que s’havia enllitat i a la que els llençols rebregats els han acabat servint de mortalla. Trets al cap i el cossos marcats a foc, com bestiar.

Una marca feta per un estri que acaba de viatjar en el temps i és que ja va ser emprada per un altre crim fa 70 anys i que al Climent, exbatlle i perdiguer sense llicència però tafaner com el que més, li porta records d’uns fets que suposava sepultats pels anys.

El comissari Cerni Llop porta la investigació que està empantanada ja que no li acaba de trobar la volta i li caldrà sort a més de paciència per desentrellar el cas.

Olor de difunt es una novel·la negra costumista construïda amb enginy i gran sentit del ritme. Amb força personatges, els del passat i els del present, que van entrant i sortint d’escena guiats amb destresa per l’autora que els hi va donant veu a fi d’anar avançant la trama.

Ludmilla Lacueva Canut escriu descrivint personatges i situacions i per tan pot dedicar els seus paràgrafs al relat i als diàlegs, el que fa que la seva obra sigui intel·ligent i agradable de llegir.

Domina l’art de l’equilibri temporal doncs no hi fa res que salti constantment del present a un passat recent i a un passat llunyà, ja que en cap moment es perd el fil de la narració sinó que les tres trames enganxen per igual i l’atenció no es dispersa. Una habilitat que no està a l’abast de qualsevol.

La lectura permet fer un viatget a Andorra; no a la de turisme d’esquí o la de turisme de botigues, sinó a la rural, la dels autòctons i les seves ancestrals normes de convivència, i paga la pena.

jueves, 16 de marzo de 2023

Eres Sangre de mi Sangre de Ruth Lillegraven

A Clara Lofthus la vida le acaba de dar un vuelco al ser nombrada ministra de justicia de Noruega. De hecho, otro vuelco más, después de quedarse viuda hace relativamente poco en un escalofriante y desafortunado incidente. Pero lo peor, y que ni sabe ni se imagina, es que está a punto de sufrir otro. El tercero y tal vez el peor de todos.

La sangre contiene nutrientes, microorganismos, oxígeno y otras substancias esenciales para la vida. Y contiene soldados dispuestos a defenderla de agresiones; soldados en forma de glóbulos blancos cargados de ADN. Y con él, van implícitos rasgos de carácter y comportamiento.

Cuando alguien es sangre de otra persona significa que comparte esos rasgos, esa manera de comportarse y de reaccionar. Son rasgos genéticos y ahí están, para aparecer, tal vez, cuando nadie lo desea o espera. Para lo bueno y para lo malo.

Clara Lofthus va a llegar a casa, después de sus importantes reuniones, importantes decisiones, importantes informes, para descubrir que lo realmente importante que tiene en su vida, sus hijos, han sido secuestrados.

¿Cómo se organizan las prioridades a partir de ese momento? ¿El país primero, el puesto por el que tanto se ha luchado o la familia, los hijos por los que tanto se ha sufrido?

Ruth Lillegraven revela de que está hecha Clara Lofthus; cual es el material que la sustenta y cuales las inquietudes por las que se mueve. Nos muestra una persona que siempre ha actuado por libre, resolviendo sus problemas eligiendo el modo para ajustarlo a su manera y que ahora, ante la gravedad que supone resolver algo que no depende directamente de ella, supera dudas y miedos y afronta el desafío.

Y como soldado idealista en campo de batalla se lanza al ataque sin medir las consecuencias y desconociendo a quien se enfrenta.

La familia es sangre de tu sangre, aunque no hayas elegido formar parte, aunque odies más que ames, aunque reniegues y te rebeles es lo que hay.

Eres sangre de mi sangre es un thriller psicológico con una capacidad de disección emocional estremecedora.

Está escrito con economía de palabras, las justas y precisas para que el terror vaya calando hasta lo más hondo a medida que se van descubriendo los hechos, presentes y pasados, y se van conociendo los motivos que los determinaron. Y si con este conocimiento piensan que se han preparado para el final es que no tienen ni idea.

domingo, 12 de marzo de 2023

Els sentinelles de la llibertat d’Oriol Canals Vaquer

En l’època actual la veritat cotitza a la baixa un cop demostrat que les mentides, dites en segons quins mitjans de comunicació, es venen com a veritats i la gent les compra.

I com que gairebé tothom que ocupa un càrrec te quelcom a amagar, s’ajup el cap i es mira cap una altre banda. No sigui que per defensar aquella veritat, sobrevalorada, et col·loquin un coet al cul.

En el negoci de les noticies a premsa, radio i televisió, cada cop n’hi ha menys notícies i més propaganda. El pagament de factures a final de mes és un motiu per deixar l’ètica penjada amb la jaqueta a l’entrar i un al·licient per no pensar, no qüestionar i no queixar-se.

En Joan Vidal director de La Tribuna, el diari amb més tirada i renom del panorama actual, ha estat trobat mort al maleter d’un cotxe i torturat de manera salvatge. De portes enfora un prohom defensor de la premsa lliure, de portes endins un malparit egòlatra i narcisista.

Fa un temps va desaparèixer la Úrsula Albareda, directora adjunta del mateix diari; i el que inicialment semblava un rampell fruit d’una dèria personal ara fa sospitar que potser també hagi estat assassinada encara que no s’hagi trobat el cos.

La sergent Bruna Cros i els caporals Sira Darder i Cristian Cortada se’n cuiden de la investigació mentre intenten resoldre neguits personals dels que els policies, com a persones que també son, no estan exempts.

Oriol Canals, algú que sap el que es cou en els mitjans, identifica trepes, personatges carismàtics habituals en tota empresa inclús en la policia i en els diaris, i els fa protagonistes d’una trama tan ben documentada que vessa realitat per tots costats.

Uns protagonistes disposats a vendre’s al millor postor per mantenir o millorar la seva parcel·la de poder. Tot acaba rondant al mateix galant; tothom vol més calers, despatx més gran, un títol, un reconeixement i molta gent a qui manar.

Policies fatxendes als qui l’uniforme els puja al cap o que son capaç de tot per un ascens, directors de mitjans que es pensen intocables, polítics disposats a pagar qualsevol preu per no davallar en les properes eleccions, periodistes que es diuen ètics fins que miren el saldo del compte...

Els sentinelles de la llibertat és una novel·la negra que, com una òpera bufa, ridiculitza als càrrecs privats i públics que es creuen patums perquè son grans i ballen, però no saben que només son bufons seguint la música que altres han triat abans. I mentre tant denuncia que el periodisme entès com a dret a informar sota l’empara de la llibertat d’expressió està segrestat i te les hores comptades.